#ÉsElMoment signa la Declaració de l’Albufera

El Parc Natural de l’Albufera de València és un dels espais naturals humits més importants de la Península Ibèrica i el primer parc natural en ser declarat com a tal al nostre País. Segons la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, “el Parc Natural de l’Albufera constituïx un dels aiguamolls costaners més representatiu i valuós de la Comunitat Valenciana i de la conca mediterrània. Amb una superfície de 21.120 hectàrees, es troba situat a tan sols 10 km de València. La seua proximitat i facilitat d’accés el convertixen en una perfecta excusa per a abandonar la ciutat i practicar l’observació de la naturalesa. Durant tot l’any, la gran biodiversitat d’este espai natural protegit permet observar una important varietat de fauna i flora”.

Engloba els municipis de València, Alfafar, Sedaví, Massanassa, Catarroja, Albal, Beniparrell, Silla, Sollana, Sueca, Cullera, Albalat de la Ribera i Algemesí.

L’Albufera va ser declarada Parc Natural en 1986, i des de 1989 està reconeguda com a “Aiguamoll d’importància Internacional”. A més és part integrant de la Xarxa Natura 2000, en haver sigut declarada com a “Zona d’Especial Protecció de les Aus” (ZEPA) en 1990 i seleccionada com a “Lloc d’Importància Comunitària” (LIC) des de 2001. A més, algunes parts del seu àmbit han sigut també declarades com a “Microreserva de Flora” i com a “Reserva de Fauna”.

L’Albufera (mar xicotet, en àrab) va passar de ser una albufera d’aigua salada, a una dolça per la successiva transformació de l’ésser humà, procés que va culminar en el s. XVIII amb la construcció de la segona secció de la Sèquia Reial del Xúquer. El resultat va ser un llac d’aigua dolça superficial, transparent i amb una biodiversitat elevada, tant vegetal, amb la presència de plantes aquàtiques o macròfits, hui pràcticament extints, com animal, amb una plàncton ric en espècies, a més de gran diversitat d’aus, amfibis…

Tota esta biodiversitat, que denotava una gran qualitat ambiental, es va reduir abruptament en la segona meitat del s. XX. Els estudis afirmen que va ser durant els primers anys 70 quan l’estat de l’aigua va passar de ser transparent i amb abundant vegetació aquàtica (que requereix que la llum solar puga penetrar al llarg de la columna d’aigua) a una massa d’aigua dominada pel fitoplàncton (d’ací el seu color verd intens) i que per tant, impedia el pas de la llum. Açò va produir que les plantes aquàtiques (macròfits) en gran manera desaparegueren per no poder accedir a la llum solar, la qual cosa al seu torn va provocar una reducció de biodiversitat en tot el sistema de forma dràstica.

La causa d’esta proliferació de fitoplàncton va ser la gran quantitat de nutrients i especialment, de fòsfor que entrava en el llac, en un procés denominat eutrofització. Este problema, si bé s’ha anat minimitzant en les últimes dècades amb la posada en funcionament dels diferents sistemes de sanejament d’aigües, seguix constituint hui dia el principal problema a abordar.

Segons el propi informe remès per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer a la Unió Europea amb motiu de la conducció Xúquer-Vinalopó de desembre de 2004, que arreplegava al seu torn el resultat de diversos estudis i trobades científiques per a millorar la qualitat ambiental de l’Albufera, en la jornada de 2003 a la Universitat de València, es va ressaltar que “la qualitat ecològica del sistema en els anys seixanta constituïx un model a aconseguir, la qual cosa constituïx una afirmació consensuada en les reunions de la Comissió d’Experts”. Tot i que serà molt difícil arribar a este estat ecològic previ al desastre ambiental dels 70, sí és un objectiu l’aproximar-se el més possible.

Com podem observar, el factor determinant és l’aportació hídrica al sistema. No solament en quantitat sinó també en qualitat. De res servirà aportar aigua a l’Albufera si esta té una concentració de fòsfor elevat, que com s’ha referit anteriorment és la principal causa de la proliferació de fitoplàncton.

Es calcula que la Sèquia Reial del Xúquer ha aportat a l’Albufera al voltant de 350 hm3/any des del s. XVIII, fins a la segona meitat del s. XX. En concret, l’aigua que aporta el riu Xúquer al sistema ha sigut la predominant des de la construcció de la segona secció de la Sèquia Reial, encara que els diferents estudis assenyalen que hui dia la seua aportació s’ha reduït en un 75%, aproximadament.

Este el gran problema, ja que les aportacions d’aigua del Xúquer són de gran qualitat. Des de fa anys, s’ha anat substituint esta aigua de gran qualitat per la procedent dels processos de depuració i especialment de la depuradora de Pinedo, la qual cosa pot suposar una aportació de 60 hm3 i fins a 90 hm3 en anys de sequera. Les aportacions d’aigües depurades, fins i tot aquelles que realitzen el tractament terciari, són encara massa altes en concentració de fòsfor com per a poder revertir l’estat de l’Albufera.

La mateixa Confederació, en l’estudi enviat a la Comissió Europea sobre la conducció Xúquer-Vinalopó de desembre de 2004,  establí una aportació total de 253 hm3/any, dels quals 121 haurien de provindre directament des del Xúquer (de l’embassament de Tous, concretament). Esta és una proposta de mínims que la pròpia Confederació defensava al 2004 i que reiteradament ha incomplit en els subsegüents plans hidrològics.

Com a exemple, en l’últim projecte de Pla Hidrològic del Xúquer (2015-2021) que està a punt d’entrar en vigor, i contra el qual votaren l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana per ser absolutament insuficient per a les necessitats hídriques valencianes, no s’establix cap assignació directa d’aigua del Xúquer a l’Albufera, només sent possible esta aportació si hi ha sobrants de reg per la modernització de regadius, perpetuant així l’estat actual del llac i de tot el Parc Natural. És a dir, de facto la Confederació es desentén de l’Albufera, i no li assigna cap volum d’aigua per dret propi. Un vertader desficaci.

Per a recuperar la seua qualitat ambiental, cal que l’aigua del Xúquer torne a arribar al llac com feia abans. Necessitem aigua en qualitat i quantitat suficients. I eixa aigua només pot ser la del Xúquer. Ho hem comprovat fa poc amb l’entrada d’aproximadament 13 hm3 des de l’Assut d’Antella, el que ha millorat sensiblement l’estat ecològic en este últim mes de novembre.

Per als pobles de la ribera de l’Albufera i també per a la ciutat de València, propietària del llac des de que el va comprar a la corona fa poc més de 100 anys, és fonamental que el llac tinga vida i torne a ser el que va ser fa dècades: un llac d’aigües transparents amb una riquíssima biodiversitat. Perquè cal cuidar la Natura, perquè cal deixar-la a les generacions futures molt millor de com ens la trobàrem nosaltres. Perquè a més, és una font de riquesa i de desenvolupament local: el cultiu de l’arròs, la pesca, les activitats ecoturístiques, perquè és un pulmó per a una àrea amb dos milions d’habitants (l’Horta i la Ribera). Perquè l’Albufera està als nostres cors i l’estimem. Perquè València no seria València sense l’Albufera. Per estes i per moltes més raons, volem una Albufera viva.

Com a futurs parlamentaris i en nom del futur grup parlamentari Compromís-Podemos-És el Moment ens comprometem a defensar davant el govern central que l’Albufera torne a tindre l’assignació necessària d’aigua del Xúquer, la que es determine com a adequada per la comunitat científica però que en cap cas pot ser inferior al que va establir la pròpia Confederació al 2004, amb objectius clars i amb data límit pròxima de recuperació de la qualitat ambiental de l’Albufera de València. Perquè volem una Albufera viva, perquè volem un llac amb aigües transparents i amb molta biodiversitat!

 

I perquè conste el compromís signem este document, la Declaració de l’Albufera, a 7 de desembre de 2015 al Palmar, València. El poble ací present n’és testimoni.

Arxivat en: Albufera, Sergi Campillo, Urbanisme i Medi Ambient

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *