«La vulnerabilitat del patrimoni», en el Museu de la Ciutat, i «Sang, fang i silencis» en el MuVIM són els títols de les dos exposicions inaugurades hui en el marc del cicle «La riuà 60 anys després», una proposta conjunta que torna la seua mirada a la gran crescuda del Túria de l’any 1957, que va omplir d’aigua i fang els carrers de València i va ocasionar nombrosos danys patrimonials i, sobretot, la pèrdua de 81 vides humanes.
La regidora de Recursos Culturals, Glòria Tello, ha inaugurat les mostres, en un acte celebrat en el MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), que ha comptat amb la participació de Xavier Rius, diputat de Cultura de la Diputació de València; el coronel Juan de la Porta, cap de l’Àrea de Reclutament i encarregat de l’exposició per part del Ministeri de Defensa; Rafael Company, director del MuVIM; Joan Mateu, comissari i catedràtic de la Universitat de València; i Juan Marco, comissari i catedràtic de la Universitat Politècnica de València.
«Sang, fang i silencis» se centra en els efectes de la crescuda sobre les persones, mentre que «La vulnerabilitat del patrimoni» ho fa sobre els efectes en béns i immobles. La regidora Tello ha recordat les paraules del periodista valencià Martín Domínguez fa 60 anys: «quan emmudixen els hòmens, parlen les pedres», que expressava, ha recordat la delegada, «de manera més que implícita del descontentament de valencians i valencianes amb el Govern d’Espanya després de la catàstrofe natural, que va posar a prova València i la capacitat de la seua ciutadania de reconstruir de nou una ciutat arrasada».
«Podria dir-se que Martín Domínguez es va erigir en portaveu d’un clam majoritàriament silenciós fins a eixe moment, enmig d’una dictadura», ha assenyalat Tello: «un clam en el qual trobem un antecedent molt directe de la necessitat dels valencians i les valencianes de fer-se sentir, de reclamar un tracte just que, sis dècades després, seguim sense rebre», ha assegurat. «Per açò, València seguix reclamant als successius governs de l’Estat un finançament just per a no perdre cap tren que porte al futur, el final dels greuges comparatius en assumptes tan importants com ara les infraestructures ferroviàries, les ajudes al transport metropolità o la condonació del deute que altres ciutats han tingut després d’organitzar grans esdeveniments».